Nens i nenes

Els nens i les nenes han estat, sense dubtes, els grans represaliats de tot aquest merder del coronavirus. Els nens i les nenes, políticament parlant són una població completament inerme. No van poder fer res quan des de mitjans del segle passat se'ls va anar expulsant dels carrers per a recloure'ls en eixa mena de reserva índia que són els parcs –amb tanques, portes i zones suposadament protegides. I tampoc no han pogut fer ara quan directament se'ls ha reclòs a les cases sense cap atenuant de pena. Els seus pares i mares poden eixir per anar a la feina, per comprar, per altres coses que es consideren raonables en dies com aquests. Fins i tot per passejar els gossos –que ja sabem que els gossos tenen les seues necessitats, ningú no ho nega. Però els nens i les nenes han de continuar el confinament sense excuses ni escletxes.
 

La primera mesura que es va prendre quan vam començar a pensar que això de la pandèmia era una cosa seriosa va ser tancar les escoles. Perquè sí i d'un dia per un altre. Perquè els nens són un vector de contagi i calia protegir els avis i les àvies es van tancar abans les escoles que els casals de gent gran o els centres cívics. Després hem vist que, en veritat, vector de contagi érem tots. I hem anat tancant alguns centres de treball, bars o biblioteques. Hem apedaçat el món dels adults com hem pogut. Mirant de fer un equilibri raonable entre la previsió de morts i l'economia. És a dir, com sempre, mirant de no emprenyar els rics. Però en tot aquest procés, en quin moment hem tingut un compte els nens i les nenes?
 

Ahir, la meua filla feia 6 anys. I com que porte tres setmanes tancat a casa i ella les ha passades en la de sa mare, vam haver de fer la cerimònia per videoconferència. Va ser dur. Li vam regalar una disfressa d'una sèrie de dibuixos. I ella va anar corrents cap a la finestra i la va obrir a veure si algú que passara pel carrer la veia algú amb seu regal.

Durant aquestes tres setmanes de confinament no he vist ningú físicament, sinó a través del finestral de la sala d'estar. Persones que passejaven el gos, que amb mascareta i guants anaven a comprar, que llançaven la brossa o feien cua davant de l'estanc. Però durant aquestes tres setmanes no he vist cap nen, si no ha estat en vídeo o en fotografia. Han desaparegut dels carrers.
 

No dic tot això perquè els tinguem en compte i canviem de manera de comportar-nos. Si alguna ens ha ensenyat aquesta crisi és la capacitat de la població a dir sí senyor sense matisos al poder que toque. La setmana vinent començarem a tornar a la feina i els parcs o les escoles seran l'últim a reprendre la normalitat. Només us ho explique perquè no us agafe de sorpresa si alguna vegada ens arriba, com a generació, el judici sumaríssim a què ens hem fet mereixedors.